Desprès de pocs dies d’haver començat el curs altre cop, vam voler posar-nos en la pell dels nostres alumnes. Perquè començar un altre cop les classes és una mica com començar una nova llibreta, la blancor dels fulls et fa més respecte de l’habitual i, sense saber com, t’esforces a fer més bona lletra… fins que, uns quants errors més tard, tot torna al seu estat habitual i tornem a tenir una llibreta com totes les altres. Aquesta és una experiència que, de segur, tots hem tingut. De vegades, fins i tot, fas pitjor lletra perquè, de tant equivocar-te, desesperes.

Segurament d’aquí uns dies o unes setmanes, alguns estaran temptats ja de llençar la tovallola; disposats a persuadir-se que les males decisions preses condicionen les decisions que s’han de prendre. Això, que té cert sentit en l’ordre material, no el té igual en l’ordre moral. Que ahir decidís estudiar per l’examen no em garanteix estudiar avui però que ahir fes el dropo no impedeix començar a treballar. Cal prendre la decisió –bona o dolenta– cada dia. Aquesta és la grandesa i la misèria de la condició humana: que sempre has de tornar a començar i, per tant, sempre ets a temps de tornar a començar… Per això no ens han de fer por els errors, que ens serveixin per aprendre. El problema  no és cometre’ls sinó mantenir-nos-hi.  Podríem dir que, en general a la vida i en particular a l’educació l’únic error autèntic és no acceptar l’error com a mètode, de la mateixa manera que l‘únic pecat imperdonable és no deixar-se perdonar…

Un procés constant, en certa manera, però també estacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *