L’escola que volem, l’escola que mirem de construir cada dia, és una escola que practica un acompanyament intens, proper, pacient, de vegades fins i tot heroic. Un acompanyament que deixa un espai de llibertat que permet rebutjar-lo o acceptar-lo però que està aquí. Una escola en la que l’alumne troba una ajuda, un consell, una correcció, una bronca, fins i tot; però sempre adreçada al vostre seu bé.

Un context que se’ls mira pel que són i no pel que fan, no només pels actes sinó també per les potències i això és bo.

I així ha de ser una bona escola.

Però com tot en aquesta vida, comporta un risc associat: que en el futur, davant les dificultats de la vida, l’alumne enyori l’escola.

I res no podria ser pitjor, no els podríem haver traït més si els passés això.

És per aquesta raó que una bona escola no ha de desitjar només que els seus alumnes no guardin un mal record de l’escola, sinó que tampoc en guardin un bon record.

El millor destí que l’escola pot tenir en els seus alumnes és DESAPARÈIXER. Desaparèixer completament del seu horitzó sentimental, que no la recordin com una cosa bona del passat sinó que allò que hi hagin après esdevingui un company permanent de viatge, una herència en el present. Que tots els bons hàbits que hagin adquirit, les virtuts que hagin enfortit, els judicis i les certeses a les que hagin arribat els acompanyin per sempre més. Fins a l’Infinit i més enllà!

No fa gaire un ex-alumne em va demanar per prendre cafè, em volia explicar un pont que va passar a Milà amb alguns companys i així, de passada, va dir-me:

–Nos gustó mucho la Pinacoteca Ambrosiana porque la miramos como Ricardo y tú nos habíais enseñado.

No va dir pas, «cómo nos hubiera gustado que tú nos las explicases» no. Nosaltres ja no hi érem. Havíem desaparegut, eliminats per un adult que creixia. Això desitjo de tot cor per als meus alumnes, i als alumnes de tots: que eliminin de la seva memòria els professors i els converteixin, amb tot el que han après a l’escola no en teoria sinó en autèntica experiència personal…

En el món de l’educació està malalt. Sens dubte, i som molts els que estem d’acord en percebre el problema, des del Papa Benet XVII quan afirmava que estàvem davant d’una “emergència educativa” fins a les opinions expressades en forma de cops de puny dialèctics d’en Pérez Reverte, passant per les reflexions subtils d’en Gregorio Luri o la Irene Rigau, per posar dos exemples recents del nostre programa.

La qüestió, com sempre, no és només el diagnòstic sinó més aviat el tractament i sobretot, no afrontar el problema des dels prejudicis ideològics sinó des de la voluntat pedagàogica més generosa.

En un acte recent celebrat a les Cotxeres de Sants, deia la Irene que hem d’anar en compte quan deixem de fer coses que es feien a la criticada “escola tradicional” i, sense voler, deixem de fer coses imprescindibles. La còpia, per exemple, o la memorització, eduquen en la paciència, en la obediència a la realitat i en l’esforç d’una manera subtil i probablement més incruenta que algunes propostes modernes.

Ens explicava que va decidir abandonar la proposta de treballar amb ordinadors a classe quan un professor li va dir que, per vigilar las pantalles, es posava darrera la classe: Jo em vaig fer professor per veure’ls els ulls als meus alumnes, no el clatell…

Si li gires la cara a la realiat la realitat et respon, com aquest cas, amb un clatellot… Per això a l’Lhora del pati ens agrada convidar persones interessades en l’educació i que no hagin abandonat aquest realisme imprescindible per viure, però encara més imprescindible per educar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *