«L’objectiu de l’educació és formar un home nou; per això, els factors actius de l’educació han de tendir a fer que l’educand actuï cada vegada més per si mateix, i que afronti cada vegada més l’ambient per si sol. Per tant, serà necessari, d’una banda, posar-ho cada vegada més en contacte amb tots els factors de l’ambient i, de l’altra, deixar-li cada vegada més responsabilitat d’elecció» Qui s’expresa així és Luigi Giussani, fundador de Comunió i Alliberament i autor de “Educar es un riesgo”, un dels textos educatius més importants, al nostre entendrei, del segle XX. És fruit d’un intens treball de reflexió a partir de la seva dilatada experiència com a professor. Segons ell, tota relació humana, com a tal, és una relació educativa.

El títol mateix expressa un interès anti-ideològic en l’obra, ja que en educació es tracta de córrer un risc, junts, davant de la vida i davant de les persones que s’estimen. Però compte: risc no vol dir perill, risc vol dir acceptar la possibilitat d’equivocar-se, perdonar-se, recomençar, i estimar l’ideal més que a un mateix. En aquest sentit, és útil meditar la definició inicial de Jungmann amb la qual Giussani inicia la seva obra: l’educació és una introducció a la totalitat de la realitat. Aquesta és la tasca del pare i del mestre: posar-se al costat del fill, l’amic, del deixeble, i obrir els ulls perquè pugui mirar, obrir els seus llavis perquè pugui donar noms a les coses, ensenyar a les seves mans a escriure i a crear, ensenyar als seus peus a caminar. Una concepció moderna i falsa mostra l’educació com un gran supermercat, on l’educador posa a disposició del client els productes, i aquest tria si comprar-los o no. En canvi, la veritable educació és fer partícip a un altre d’una cosa que jo estic vivint, és a dir, de la meva pròpia experiència. Però és important notar que comunicar l’experiència no és mostrar a un altre la meva intel·ligència o les meves capacitats. «Vine i veuràs» convida a compartir allò que he rebut, allò en el que estic implicat, i no la meva excepcionalitat. El perill que es corre, malauradament difós, és el “possessivisme”: es tractaria de “fer teu” el fill, el deixeble o l’amic perquè pensi com jo, perquè s’adhereixi a les meves bones idees. Giussani, en canvi proposa un mètode educatiu que permeti jutjar per un mateix si una idea és bona. Així, el meu fill, deixeble o amic podrà reconèixer si són bones, les meves idees i totes les altres.

També segons Giussani, l’educació seria la transmissió d’una tradició que contempla el que ell anomena una hipòtesi de significat, hipòtesi perquè s’ha de verificar personalment. Ho explica gràficament amb un exemple: És com si es fossin rebent objectes que un va posant a la motxilla i va carregant a l’esquena. La tradició són els continguts que uns i altres van dipositant en aquesta motxilla: la família, l’escola, l’Església. Cada un transmet el que considera més rellevant, les seves experiències millors. Fins a una certa edat, el nen pot repetir: «Això és així perquè ho ha dit la mare», o «perquè ho ha dit el professor». Però arriba un moment en què un sent que ha de buidar la motxilla i posar davant els seus ulls tot el que ha anat rebent. Remenant entre els seus continguts, un ha de triar amb quines coses quedar-se i quines coses abandonar, per no carregar amb pesos innecessaris. La valoració crítica o verificació es produeix en aquest moment, en què es buida el sac i es compara el que hi ha dins amb els desitjos del cor. En molts casos això coincideix amb l’adolescència i és més fàcil de teoritzar que de viure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *