El problema educatiu més gran de la nostra època és la dificultat  que tenim de veure patir els nostres fills. Però el dolor és com el colesterol, n’hi ha un de dolent i un de bo. El dolent és el que no té un sentit immediat, un accident, la mort d’un ésser estimat, el desamor… És un tipus de dolor que, humanament, hem d’evitar si podem o assumir-lo la llum de la vida eterna si no.

Però hi ha un altre dolor que sorgeix de les conseqüències dels nostres actes i, específicament, del mal que fem. I aquest és bo: Té un valor educatiu no només enorme, sinó també imprescindible. Protegir-los d’aquest és una tràgica falta de misericòrdia, per què els deixem desarmats davant la vida.

Sembla una paradoxa, però no ho és: L’única manera de protegir del dolor dolent als nostres fills i alumnes és a través del dolor bo. Aquesta feina és important per dues coses: primer perquè no es facin més mal. Un bon exemple d’això és el foc: la manera més ràpida d’evitar un incendi és cremar-se el primer cop que jugues amb llumins. Però hi ha una segona raó encara més important: perquè siguin capaços d’afrontar el dolor inevitable que es trobaran a la vida. No els hem de protegir perquè “ja patiran prou” sinó que els hem de fer forts per a què pateixin menys. Altrament estaríem educant adults immadurs, incapaços de tolerar la frustració i temorosos d’assumir cap repte…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *