En Ferran Riera, un bon amic que es dedica no només a educar sinó també a pensar sobre educació i fa les dues coses d’un mode excel·lent, senyala sovint alguns dels símptomes que al seu criteri, dificulten l’educació als nostres temps.

Primer, es concep l’home pel que fa. No pel que és, deixant fora la immensa riquesa que deriva del fet mateix de ser.

Segon, ha desaparegut la noció del perdó com un bé. Es converteix en una feblesa i per tant, en quelcom indesitjable. L’altre es converteix en un competidor, en algú que pot denunciar el teu error o, fins i tot, agreujar-lo. La conseqüència immediata d’això és desvincular-se’n. Deixant fora la immensa riquesa que deriva del fet mateix de la relació.

Tercer. L’error deixa de ser objectiu, passa a l’àmbit de la subjectivitat. L’autoavaluació i la autoregulació de l’aprenentatge contribueixen a la concepció autònoma de la pròpia vida. Deixant fora la immensa riquesa que deriva de la correcció fraterna.

Quart. Les relacions humanes s’han substituït per les relacions digitals. La conseqüència d’això és evident, fugim de la connexió amb el món real hiperconnectant-nos al món virtual.  

Cinquè: com a conseqüència de la generalització i la naturalització de la immaduresa, es negativitza l’espera, que, quan es dóna esdevé insuportable. Hem perdut el valor del temps, que deixa de ser l’àmbit on es pot produir la sorpresa. Deixant fora la immensa riquesa que deriva de la paciència.

Sisè: Aquesta incapacitat per a l’espera provoca la incapacitat per a l’elecció. L’absència de vincles amb la realitat i amb el proïsme paralitzen la capacitat d’elecció però sobretot impedeixen que l’elecció tingui un valor educatiu per a la pròpia persona i que sigui el detonant d’un procés de creixement. Deixant fora la immensa riquesa que deriva de la llibertat.

I el setè, sense dubte, el fenomen més greu: L’amor ha perdut la dimensió de ferida i ha quedat reduït a la dimensió de satisfacció. L’objecte del gest amorós s’ha transferit de “l’altre” a un mateix. La desvinculació de l’amor i la raó té un impacte brutal, el noi es percep fruit d’una gestió emocional i no de la gratuïtat de l’amor.

Deixant fora la immensa i imprescindible riquesa que deriva de sentir-se estimat. Bauman insistia que la fragmentació social tenia el seu origen en aquesta absència de vincles. El noi estableix una raó autònoma que no està subjecta a res del que passa ni a ningú, restant abandonats a si mateixos i això és devastador “pobres com som”, com deia J.V. Foix, quan la cultura catalana encara era cultura. Els nostres alumnes pateixen una enorme pobresa d’ells mateixos. I l’única sortida possible no passa per metodologies que ignorin aquest fet, sinó oferir-los una educació que els restitueixi una relació d’amor real: amb els pares , els  professors, amb la realitat i amb ell mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *