Fa un parell de setmanes vam parlar de la necessitat del fet que els claustres siguin alegres…. un de vosaltres em va qüestionar: d’on ha de néixer aquesta alegria?

Aquesta pregunta m’ha fet pensar i potser corregir una mica aquella afirmació. Als claustres ha d’haver-hi un clima, un esperit. Molt difícil de definir que dona com a fruit l’alegria. Tots els que heu estat a una escola sabeu de què parlo. És un esperit que és comú perquè dintre de la diversitat de les diferents personalitats hi ha unitat de criteri entre professors. És un esperit on hi ha una jerarquia que endreça l’escola. No parlo només d’obediència a l’equip directiu, parlo d’una jerarquia que endreça l’escola perquè està al servei de buscar el millor per cada un dels alumnes. És un esperit on es respira gratuïtat. Professors que es deixen la vida per cada alumne sense esperar res a canvi. La norma més important és la misericòrdia. Així definim un esperit de claustre que dona com fruit l’alegria.

En una cultura de la buidor com ens diu Lipovetsky, o d’una societat líquida de Bauman, o de l’eixam digital de Byung Chul Han, els adults hem de ser persones que sapiguem oferir als alumnes la nostra plenitud, tot evitant absències de sentit, amors egoistes i narcisismes estèrils. Els professors hem de ser testimonis d’aquesta bellesa que és el món.

Educar en la recerca de la veritat exigeix que als claustres de professors es donin raons de les coses, no només amb lliçons conceptuals sinó també han d’anar acompanyades amb encarnacions d’aquests conceptes. El mestre  ha de poder sostenir amb la seva vida aquest mètode de recerca de la veritat. Això converteix en una vida interessant pel mestre i desperta una sana inquietud al cor dels alumnes.

Claustre de professors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *